Mirall esberlat

Engolida per les responsabilitats familiars i professionals, i d'altres que jo soleta m'imposo, fa temps que tinc oblidat el meu raó de pensaments. Avui hi vull dedicar una petita estona per un motiu molt especial. Un dels meus pensaments ha vist la llum cibernètica i ha estat publicat a la galàxia d'Internet. Es tracta del relat breu Mirall esberlat que vaig escriure per participar en el concurs literari Ramon Martí "paraules amb valor". Em sento realment satisfeta per haver estat guardonada en aquest modest premi que conté un munt de significats per a mi i que m'ha fet sentir com si d'un Nobel es tractés.

Així doncs aquí deixo l'enllaç que els organitzadors del premi literari han utilitzat per publicar la meva petita història que tracta sobre la  investigació d’un cas real d’inducció a la prostitució i detenció il·legal que va tenir lloc a Empúriabrava l’any 2007. El relat narra la vida d’una noia romanesa portada sota engany a Catalunya i obligada a prostituir-se en un club de l’Alt Empordà.

Seguretat a la xarxa

Pol

dissabte, 20 / febrer / 2010 a les 00:17




Avui fa 18 anys vaig entendre la vida diferent, la vaig començar a mirar des d’una finestra que desconeixia oberta.

De cop, vaig deixar de ser egoista per convertir-me en una altruista penedida per no haver entès que, més enllà d’un mateix, hi ha vida. També de cop, vaig saber que m’acabava de convertir en la portadora d’un manyoc de sentiments i lligams que tu, com jo, no arribaràs a entendre fins que la vida et brindi el moment.

Des d’aquell dia sé que el que jo entenia com assetjament, era amor, que no em fiscalitzaven, tan sols em protegien.

Sóc conscient de tot això i més. Per aquest motiu, com també van fer amb mi, lluito perquè em comprenguis. I sé que un dia ho faràs, tot i que em sorprèn el fet que tu vagis molt per davant del meu jo adolescent.

Avui vull dir-te allò que ja saps i que jo intueixo cada vegada que t’acostes a mi i em regales un petó fortuït i inesperat. Avui vull dir-te: gràcies per ser tu el meu fill, per haver-me ensenyat tantes coses, per fer-me lluitar per ser millor o, simplement, per ser-hi i omplir una part tant important de la meva vida.

FELICITATS PELS TEUS 18 ANYS POL. T’ESTIMO.

A les meves companyes d'escola

 el dijous, 18 / març / 2010 a les 15:58


Fa uns mesos, em vaig deixar anar en braços de la meva curiositat, costum d’altra banda molt arrelat a la meva personalitat fins i tot abans del que la memòria em permet recordar, i vaig treure el nas per veure què s’ocultava darrera la finestra del Facebook. No me n’amagaré que ho vaig fer contagiada també de l’entusiasme que per la xarxa tenen els joves que m’envolten; que en són molts.

Bé, el cas és que ho vaig fer, i aviat vaig començar a descobrir que les possibilitats que ofereix són superiors a les que jo li havia pressuposat, malgrat que no tot són flors i violes...

Arrossegada també per l’engrescament amb què la meva germana vivia la retrobada amb les seves antigues companyes d’escola, vaig furgar en els calaixos desendreçats de la meva memòria per veure si era capaç de recordar noms i cognoms de les meves companyes del Sortidor. La veritat és que em vaig sorprendre a mi mateixa per la fluïdesa i agilitat dels meus records, però com diu la Montse, la gent gran tendim a tenir més memòria del passat que no pas del present (je,je això ho diu per ella no us penséssiu...)

Un cop recuperada de la impressió que em va causar retenir i recuperar la major part dels noms, vaig posar fil a l’agulla i de nou moguda pel cuc de la investigació (tecnicisme de tafaneria), però sobre tot molt il•lusionada per poder recuperar part de la meva vida passada, vaig escriure un primer nom. De les moltes aproximacions que ofereix el sistema, n’hi va haver una, encara avui em pregunto per què, que com un iman va atraure la meva atenció.

Vaig seguir el somriure simpàtic del Topo Gigio i li vaig escriure un missatge entre prudent i agosarat. La resposta va refermar la sospita i aquest primer contacte va dur-me al segon. Després n’hi va haver un tercer i així, com si d’un estrany contagi es tractés, el cercle va anar creixent.

Enmig de tot això, vaig trobar casualment un espai del Facebook que una companya de l’escola, d’uns anys posteriors, havia creat justament per fer el mateix que jo estava fent. Tot plegat em va fer molta patxoca perquè, per curiositats de la vida, aquesta companya d’escola també ho havia estat de professió durant un temps.

Però bé, a banda de les petites anècdotes, el cas és que ens hem retrobat i això em fa feliç. I vull compartir aquesta felicitat amb tots aquells que em coneixen, siguin amics o coneguts. Per això m’he decidit a escriure aquest petit relat, però sobretot també per donar-vos a totes les gràcies perquè vosaltres, sense voler-ho, formeu part d’aquest sentiment.

També vull dir-vos que cada cop que llegeixo els vostres comentaris, encadenats i originats per la simple excusa d’una fotografia, tinc el sentiment de tornar a retrobar-me amb la Irene adolescent. Però no tan sols amb mi, sinó que amb totes vosaltres.

Cada comentari té la capacitat de transportar-me lluny, tan lluny com 31 anys enrere quan a la meva vida, i possiblement a les vostres, no hi havia altra responsabilitat que estudiar i divertir-se, quan no coneixia què era l’estrès ni sabia que anava a formar part d’una generació de dones que ens caracteritzem per tenir feines que, en aquells temps, estaven reservades i pensades per als pares de família.

Per això cada vegada que llegeixo que una li diu a l’altra lo “estupendes” que estem, jo penso que no, que no estem estupendes, sinó que “som estupendes”. Si més no, em considero afortunada de pertànyer a aquesta generació de dones que hem demostrat que ser mares i treballadores és compatible i que es poden fer ambdues coses alhora amb qualitat.

Són molts els impulsos que tinc de contestar cadascun dels vostres comentaris i dir-vos que no “estem” sinó que “som”, però per por de ser repetitiva, m’he estimat més omplir amb els meus pensaments un petit espai de les vostres vides.

Aviat ens tornarem a veure i de ben segur que ens tornarem a emocionar. La de mocadors que varem utilitzar el dia de la primera trobada!!! Tinc ganes que arribi la data i alhora por que no tinguem prou temps d’esplaiar-nos, la intuïció em diu que serem una bona colla...

Sigui com sigui, estic del tot convençuda que gaudirem les unes de les altres, gaudirem de la trobada i ,sobre tot, del record que quedarà en les nostres memòries, que, malgrat ser un record del present, com estarà vinculat amb el passat el mantindrem amatent. :-)

Bé com que, a banda de ser curiosa, sóc impulsiva he volgut dir-vos tot allò que arran dels vostres comentaris he anat experimentat en el meu interior. He volgut plasmar-ho i fer-ho públic perquè em fa sentir bé i vull compartir-ho amb vosaltres que sou les que millor comprendreu tot el que sento i dic.

Gràcies per ser-hi. 

La maduresa

dimecres, 7 / abril / 2010 a les 22:31

Ara, que els meus cabells són blancs i curts,

és quan penso en tot el que he viscut.

Ara, quan la pell se’m fa eixuta,

deixo de banda tota disputa.

Ara, que ja no tinc l’esguard dolç,

no em prenc la vida com un pols.

Ara, que necessito ulls de vidre,

la gaudeixo, com el millor llibre.

Ara, quan el cos em diu la veritat,

estimar esdevé necessitat.

Ara, que ja tinc arrugues marcades,

penso que sóc jove encara.

Ara, que em sento menys egoista,

em lliuro als plaers més altruistes.

Ara, que ja no em fa por parlar,

es quan trenco els llindars.

Ara, que em sento tan lliure,

veig que...tot just, he començat a viure!.

Noces d'or inabastables

diumenge, 16 / maig / 2010 a les 10:17

Avui, tot just avui, fa cinquanta anys que l’església de Santa Madrona testimoniava l’amor i el casament d’una de tantes parelles d’aquell temps; la dels meus pares. La meva mare sovint deia, carregada de raó, que no sabia si arribaria a celebrar els quaranta anys de vida en comú. I no es va equivocar, cap dels dos va estar beneït per la vareta màgica de la salut i el seu compte de fades no va anar més enllà dels trenta-set de convivència. Malgrat tot, van compartir la major part de les seves vides. 

Es varen conèixer quan eren dos adolescents. La meva mare, no es podia definir per la seva bellesa, però si per una forta personalitat; la mateixa que va embadalir el meu pare, un jovenet guapo i ben plantat que duia les noies del barri de cap. De fet, ella sempre presumia d’haver conquerit el cor que moltes desitjaven. Però molt més enllà de la bellesa exterior, el que ningú sabia era allò que la meva mare va intuir des del primer moment: darrera de la seva bona planta hi havia el cor més generós que mai he conegut.

El seu prometatge va ser com tants d’altres del seu temps, sempre acompanyats per algú de la família, no fos cas que fessin Pasqua abans de Rams!, i sotmès a un estricte reglament d’anades i vingudes a hores establertes per la severitat de l’autoritat paterna.

Es van passar set anys encotillats per l’estretor de la disciplina que havia de garantir l’honestedat de la meva mare. Quines bestieses! pensareu, però ells ho varen viure amb naturalitat “era el que tocava”, deien. Suposo que per això els hi va costar molt, sobre tot a la meva mare, acceptar que els temps canviaven i que jo volia tenir més llibertat i fugir del patró d’educació que ells havien rebut. Temps, era temps...

Avui, tot just avui, fa cinquanta anys i ja no hi són, el meu pare va marxar en fa gairebé tretze, sense fer soroll, seguint el tòpic que diu “de la mateixa manera que va viure”. Sis anys més tard la meva mare el va seguir i també ho va fer seguint la tradició, d’avui per demà, sense avisar, de pressa com sempre anava ella.

Els seus darrers sis anys, els que va estar sense el meu pare, se’ls va passar parlant de com de feliç havia estat al seu costat, de com el meu pare havia lluitat per nosaltres malgrat tots els entrebancs i maltractes que la vida els hi havia ofert, de la qualitat humana del meu pare i d’un munt de lloances més que sóc incapaç de reproduir. Com si nosaltres no el coneguéssim!!!

Avui, tot just avui, fa anys que recordo inevitablement aquest dia, i ho faig amb la tristor que em dóna no tenir-los. Els recordo sempre, cada dia, i els hi dono les gràcies per haver-me donat la vida, per ser qui sóc, per haver-me ensenyat que la vida és curta i que val la pena gaudir d’allò que tenim i no viure pensant en allò que mai no tindrem. Gràcies a ells em deleixo convivint amb els meus i tinc sempre molt present que s’ha de gaudir de la família abans que sigui massa tard. Gràcies a la seva experiència la meva és possible, sense ells res no seria allò que és...

Avui, tot just avui, no tindran el festejament que durant un temps havien imaginat, però el que sempre tindran és un record viu entre nosaltres.
Montserrat Servià i Francesc Alcaide

Entre nosaltres

dimecres, 4 / agost / 2010 a les 18:21

Llunyà i proper fins al darrer alè

Reneix en mi el teu somriure serè

Sé que hi ets però no et toco

Sé que vius... no m’equivoco

Perquè tu ets nosaltres

En això, la mort no té obstacles